La formació del veïnat de mar de Vilassar i la primera església de Sant Joan.
Des de l’edat mitjana, l’anomenat Vilassar històric comprenia els termes actuals de Vilassar de Dalt, Vilassar de Mar i Cabrils i el formaven quatre veïnats, que eren els citats més el llogaret del Sant Crist situat a redós de l’esglesiola preromànica homònima i que avui està comprès dins del terme de Cabrils.
El veïnat de mar de Vilassar, situat al conegut com “Cap de Vilassar”, era inicialment format per poques cases de camp o masies i d’algunes cases on temporalment –entre la primavera i la tardor– s’hi establien pescadors.
A partir de la Sentència Arbitral de Guadalupe del 1486 i la consegüent abolició de la servitud de la gleva, molts pagesos que es pogueren rescabalar de l’obligació de viure i treballar a les terres on havien nascut, preferiren establir-se en altres indrets on les condicions de vida fossin més favorables per a la classe camperola. Així fou com a partir de la darreria del segle XV, a poc a poc però sostingudament, algunes famílies procedents del pobles de l’interior anaren establint-se al veïnat de mar de Vilassar. És possible que aquestes famílies, que anaven fent cap al veïnat de mar, ho fessin atretes per la baixa fiscalitat, atès que les terres de l’actual nucli antic de Vilassar de Mar eren, a les acaballes de l’edat mitjana, terres de senyoriu eclesiàstic pertanyents al monestir de Sant Pol de Mar; i se sap que eren més econòmiques les imposicions fiscals que imposava l’església que les que imposaven els senyors feudals laics.
Així les coses, entre els segles XV i XVIII, la població anà creixent. A tres de les masies del veïnat Vilassar, a partir del segle XVI, s’hi bastirien tres torres de defensa que molt més en endavant marcarien l’heràldica municipal.
Com és ben sabut, a la societat de l’Antic Règim, l’Església tenia un lloc preeminent, ja que en certa mesura era una part de l’entramat administratiu. La societat de l’època moderna (segles XVI-XVIII) era una societat compacta, nítidament catòlica i practicant, i el compliment dels preceptes religiosos era una obligació per als creients i la principal causa de la raó de ser del clergat.
És per aquest motiu que una de les primeres fites, en l’àmbit col·lectiu dels vilassarencs del veïnat de mar, fou la d’aixecar un temple propi que els garantís assistència propera i major comoditat per a la celebració dels oficis i pregàries, l’administració dels sagraments i, en una segona fase, rebre sepultura al fossar del temple. El 19 de juliol del 1726, els veïns del veïnat de mar demanaren al bisbe Bernat Ximenes de Cascante i obtingueren el permís per aixecar una capella. Per tal d’erigir-la, els pescadors reben del mitrat el permís per feinejar els diumenges sempre que la meitat del guanys dominicals s’empressin per a la construcció, que seria dedicada a sant Joan. Semblantment s’havia de fer amb els dies festius.
El 12 d’octubre del 1727, es beneí l’obra i se’n col·locà la primera pedra. A l’acta de la visita pastoral del 1735 es féu constar que l’església de Sant Joan era ben construïda i que només hi mancava la teulada.
La formalització de la compravenda del terreny s’esdevingué el dijous 13 d’octubre del 1727, quan els administradors de la futura capella –Jaume Mir, Josep Estanyol, Joan Mir i Jeroni Ferrer– compraren al marquesos de Moja, per cent lliures, una peça de terra campa al peu del camí de Cabrils per alçar el temple.
Més endavant, a la visita pastoral del 1739, el bisbe exhortà als veïns de mar a acabar els sostres i les parets d’algunes capelles del temple i, també, manà al rector de Sant Genís que hi fes anar un clergue cada diumenge a ensenyar-hi doctrina. Poc temps més tard, el 1740, els veïns de Sant Joan demanaren que el nou temple fos beneït i s’hi permetés celebrar missa. Per causa de certes tibantors entre el rector i els feligresos de mar, el 1741, es produí la signatura d’un acord entre les dues parts que consentia que es fes missa al temple de Sant Joan sempre que es reservessin alguns drets pecuniaris per a la rectoria. En virtut d’aquesta concòrdia, el mitrat de Barcelona donà llicència, el 22 de juny, per tal que se celebrés missa al nou temple. Des del 1742, Magí Mir i Orriols, fill de can Mir de Mar, esdevingué el primer vicari del temple de Sant Joan i hi digué missa diària des de llavors ençà. La benedicció de l’església de Sant Joan tingué lloc el 23 de juny del 1745. Des d’aleshores prosseguiren els treballs de guarniment i mobiliari. En una visita pastoral del 1746, el prelat disposà l’obligació addicional de resar el rosari tots els dies al nou temple. Cap al 1757, les rendes de l’església parroquial provinents de famílies del veïnat de mar ja superen les 83 lliures a l’any. El 1760, es duien a terme els treballs d’escultura del portal de l’església de Sant Joan; per l’estàtua de sant Joan de la fornícula superior l’escultor cobrà 50 lliures i altres 55 per obrar tota la portalada.
L’any 1762, la mort sense descendència d’Agnès Manent i Casanovas, vídua de Pau Caupena, procurava per via testamentària un benefici sota la invocació de sant Joan Baptista del veïnat de mar amb l’obligació de celebrar missa tots els dies a les nous del matí i de resar el rosari tots els festius. Hi deixa 3.000 lliures a censal i, si no hi arribés, el valor de la seva casa coneguda com «la Pallissa d’en Lladó». Els beneficiats havien de ser preferentment del seu llinatge o, en cas de no haver-n’hi, algú que fos natural del veïnat. Aquest fet equiparà de facto l’activitat del temple de Sant Joan al d’una parròquia ad hoc. Malgrat l’impuls que significà aquesta deixa testamentària, els obrers hagueren de fer front a noves dificultats. L’any 1764, hagueren de pledejar amb Maria Carrau i, encara el 1772, per indicació del bisbe barceloní, hagueren de signar amb el rector de Sant Genís una concòrdia amb l’objectiu de constituir un sacerdot que tingués cura de les ànimes amb l’administració dels sagraments i la predicació de l’Evangeli tots els dies i l’ensenyament de la doctrina. Els veïns de mar, a canvi, es comprometien a mantenir un vicari per al veïnat –a més dels serveis del reverend Magí Mir–, pagar el manteniment de la llàntia permanent davant del sagrari, els ornaments litúrgics necessaris i a aixecar la casa rectoral adossada al temple. Per la seva part, el rector es comprometia a pagar al nou vicari cent cinquanta lliures anyals. A més, el rector havia de percebre els dotze sous per cada missa previstos a la concòrdia del 1741 i els estipendis per funerals i altres celebracions. La crispació entre els obrers de la parròquia i el rector, malgrat les dites concòrdies, anava en augment i, a la vista de certes desatencions per part del rector, els obrers de Sant Joan de Vilassar s’adreçaren, el 1776, al bisbe per demanar el nomenament d’un rector exclusiu per a Sant Joan. El porprat respongué demanant que s’especifiquessin les rendes amb què podria dotar-se el nou curat. L’abril del 1777, els veïns de Cabrils i els del veïnat de mar respongueren al bisbe amb un detallat memorial del delme per demostrar que disposaven de rendes suficients, acompanyat del conegut plànol del terme. Especificaren que, com que les rendes de la parròquia ascendien a més de tres mil lliures, se n’atorguessin per al nou temple del veïnat de mar set-centes.
Finalment, el 10 de novembre del 1777, tot coincidint amb l’entrada d’un nou rector a la parròquia matriu, el bisbat concedí els títols de vicaries perpètues per als veïnats de Cabrils i de Mar. El 20 de març del 1778, el monarca confirmà el títol de vicaria perpètua de Sant Joan de Vilassar. L’octubre del 1779, Antoni Montserrat prengué possessió de la vicaria de Sant Joan de Vilassar tot materialitzant-se així la vicaria perpètua. El 9 de novembre del 1779, es beneí el fossar del cementiri propi del veïnat de mar a redós del temple de Sant Joan, aleshores la separació eclesial era ja gairebé un fet consumat. Arran de la concessió del títol de vicaria perpètua, va créixer la tensió entre la parròquia matriu i les noves vicaries de Cabrils i Sant Joan i, a causa de la reducció de rendes de la rectoria de Sant Genís, el bisbat pagà 200 lliures al rector en concepte de reparació. L’any 1781, es constituí la Confraria dels fadrins pescadors sota la invocació de sant Pere. Malgrat el seu nom, aquesta era una associació estrictament religiosa que vetllava pels serveis de pompa fúnebre quan es produïa el decés d’algun dels seus integrants. Aquesta confraria vingué a enriquir una mica més l’articulació social del veïnat, ja que la confraria de pescadors amb finalitats corporatives era la de Sant Joan, que havia estat imposada d’antuvi per la Matrícula de Mar, i era la que havia sufragat la major part de les despeses de construcció del temple, per la qual cosa els confrares havien adquirit un conjunt de drets sobre l’ús i la dotació del temple. L’assoliment d’un temple dotat de capellania permeté l’administració dels sagraments als residents i esdevingué el principal element vertebrador de la localitat. A l’aixopluc d’aquesta nova infraestructura eclesial, els obrers del temple esperonats per la «victòria» que suposà per al veïnat la construcció del temple, al darrer terç del segle XVIII, es conjuraren per obtenir del monarca la segregació municipal que arribaria el 19 de novembre del 1784.
El simbòlic cas de les relíquies
És força paradigmàtic de les males relacions a les quals arribaren l’ajuntament de Vilassar i la parròquia amb els veïns de Mar, i sobretot amb la junta d’obra de Sant Joan de Vilassar, el que s’esdevingué amb les relíquies del temple. Tot començà quan, des de Roma, Simon Gritti, prelat domèstic i assistent al soli pontifici, declarà l’autenticitat de la relíquia de sant Joan i l’expedí l’11 d’abril del 1759. Segons resa el vers del mateix document que l’autentica, «se entregara esta Santa Reliquia á los Srs obreros de la ÿglesia [del vecindario de San Juan(?)] de Vilassar». Malgrat aquesta prescripció vaticana, sembla que a la rectoria de Sant Genís s’hi gargoteja la part que concretava que era destinada al temple de Sant Joan i, des de llavors, fou retinguda a Vilassar de Dalt fins que finalment fou lliurada al rector de Vilassar de Mar l’any 1986: 227 anys després! Coneixedor d’aquests fets, anys a venir, amb la seguretat que donava la nova situació jurídica del temple de Sant Joan, un cop ja tenia vicari perpetu, el carmelità descalç fra Francesc de Sant Maties, (àlies) el Romano, dona l’any 1780 unes relíquies de sants màrtirs romans que havia obtingut el 1757 a la Santa Seu. L’any següent, el 1781, el vicari perpetu ordena la impressió dels Goigs “en alabanza dels quatre gloriosos martyrs sant Innocenci, sant Reparat, sant Mansuet, y santa Especiosa”, la festivitat dels quals es commemora, encara avui, l’endemà de Sant Joan. En veient com s’articula a redós del nou temple la població del veïnat de Sant Joan, els regidors i l’alcalde reclamaren poder nomenar els obrers de Sant Joan, tal vegada per poder-los controlar. Aquesta reclamació generarà fortes disputes que, amb matisos, es perllongà fins al 1792.
Alexis Serrano Méndez
Centre d’Estudis Vilassarencs